Yatra India

2005

Aquest és el diari que vaig escriure durant el viatge que varem fer a la India des del 19 d’agost al 11 de setembre del 2005. En total érem 24 persones, entre les quals hi havia un nen de 4 anys (Narendra) i tres adolescents de 12 (Berta), 14 (Pol) i 15 (Carla) anys. La resta d’integrants són en la seva majoria professors de ioga. El diari no ha estat pràcticament retocat. Està tal qual es va escriure, d’aquí el seu llenguatge col·loquial. Els personatges que més surten en aquest relat són els meus fills Pol i Berta, la meva dona Núria, els nostres professors Hargobind Singh i Hargobind Kaur, i els nostres entranyables companys del cotxe el Gabri i la Renata.

Aquestes línies són un homenatge i agraïment per a Hargobind Singh i a Hargobind Kaur per pensar en nosaltres com candidats per aquest Yatra (viatge espiritual) i animar-nos a traspassar totes les dificultats que van sorgir durant la preparació del viatge.

 

 

Divendres 19.09.05

Quina calor!
El viatge en avió ha estat molt agradable amb el Pol amb un gran sentit del humor que ens ha amenitzat el trajecte. La Núria li ha donat tantes flors de Bach que sembla embriagat en un jardí que el fa divertidíssim.
La sortida de l’aeroport ha estat com una bufetada impressionant. 35º amb 98 % d’humitat a les 23 hores. Al sortir de les instal·lacions tots els cotxes ens han pitat sense descans quan intentàvem passar pel pas zebra: el deuen tenir simplement com alguna cosa simbòlica.
Porter automàtic a la sortida del pàrking: home assegut en una cadira plegable aguantant una barrera amb una corda. Atac de riure al veure com condueixen aquí: estem tan cansats que no tenim forces ni per tenir por. El Dragon Khan és un miniatura d’atracció comparat amb aquests 8 km. fins a l’hotel.
Hotel Star: l’estrella només la tenen en la clau que et donen que deu pesar 500 gr. Hi ha un soroll infernal entre l’aire condicional (model austrolopithecus), el soroll de la carretera, els clàxons dels cotxes i els aterratges del avions. El terra no l’han escombrat des de el paleolític i, per suposat, no hi ha llençols, però sí tovalloles brutes i moltes, molts escarbats.
Quilos de paciència amb els nens (sobretot el Pol) , que ja s’en penedeix d’haver vingut . Ja veurem que ens depara el dia de demà. Bona nit!.

 

Dissabte 20.08.05

Pobresa extrema, misèria i gent tranquil·la assumint aquesta situació. Mes de 100 km des de Delhi en pobresa. Gent a les tumbones a la carretera, vaques, gossos morts i persona morta a la carretera, al menys això ens sembla.
Delhi te uns grans edificis que combinen el progrés amb l’antiguitat i la pobresa. Hi ha gent , molta gent, així que avances vas trobant moltíssima gent.
La conducció del xofer del 4x4 que ens ha tocat segueix sent apassionant. Sembla impossible que la carretera no estigui plena d’accidents amb el que estem veient, però la veritat és que no s’en veuen. Sembla un joc de la Playstation però que nosaltres no estiguem a dins. Part de l’estona la passem rient de les situacions impossibles amb “uuiiiiiiis!” i “bieeeeen!” quan el xofer s’en surt d’alguna situació complicada. Aquí les línees de la carretera, quan n’hi ha, són per anar per sobre. Es produeixen avançaments múltiples en tots dos sentits de la marxa i el tràfic és una combinació de camions, autobusos, cotxes, vaques soltes, rickshaw (bicicletes amb capacitat per portar persones al darrera o càrrega), motos amb càrrega... Tenim una por tremenda però la única opció és dir-li al conductor que pari per baixar del cotxe i qualsevol surt amb el que estem veient. Acabem fent el que ens surt més espontani per superar la por: riure com tontos.
Abans de sortir de Delhi hem estat en un del millors Gurdwaras (temple de la religió Sikh, literalment “porta del guru”) de la ciutat. Allà es reciten les escriptures i es canta tot el dia. Hi ha un ambient de calma i recolliment. Contínuament entra gent, fa reverencies i passa una bona estona a dins. Se’ls veu amb devoció i que estan aprofitant un moments del dia per passar pel temple.
El nens han estat entretinguts amb totes les novetats del dia, els hem vits contents i el Pol , particularment, ha estat divertit. L’altre adolescent del grup no ha tingut bon dia.
Avui a la ciutat de Hardiwar ( la porta del Deu) hem vist per primera vegada el Ganges. Baixa molt ràpid, no es massa ampla (200- 300 metres). Hem estat en una cerimònia (Aarti) a on algunes persones es banyaven en un canal amb molta corrent agafats a unes cadenes. Deixen anar espelmes enceses en unes safates de fulles i flors per sobre l’aigua. Això es fa tots els dies de l’any.
Hi ha una quantitat molt gran de sadhus (renunciants que no tenen cap possessió) i els primers swamis (mestres en ioga). La pudor a podrit i a escombraries és enorme. Hi ha merda i escombraries escampada per tot arreu. Sembla tot tan estrany. Es com un somni.

21.08.05

Hardiwar.

Al matí hem fet Sadhana amb Japji, kriya i Jap sahib. Tinc el cos trinxat, m’han costat molt el moviments, estic sense elasticitat, sembla que faci segles que no faig Ioga. La sala del ashram era blanca amb cúpules de marbre que permet l’entrada de la llum i el terra de marbre blanc. Només el lloc ja et submergeix en una experiència de llum.

Risikesh.

Es el bressol del Ioga. Comencen les muntanyes. Hi ha Ashrams i escoles de Ioga per tot arreu.

Hem vist escenes insòlites: amb vaques al mig de la carretera, micos sobre les tanques dels ponts, cabres sobre les pilones de separació dels carrers i porcs senglars passejant com una persona mes pels camins de vianants... Es veritat perquè ho estem veient ,però sembla mentida. El txai ( te negre, especies i llet) que prenem sovint, em col·loca mes que el cafè.No em reconec a mi mateix, però no m’agobia la intensa calor ni el bullici de tanta gent. Tarda de compres. Centenars de botigues de 15 m2 amb 2-3 persones per m2. Es insòlit però és veritat. He aguantat be fins el final en que el l’agobi i el cansament m’han pogut.

Un Sikh ens ha rondinat d’una forma amabilíssima i delicada perque hem comprat un globus a una nena de poc mes de 1 any. Ella, després de seguir-nos una bona estona, ens ha agafat de la ma, perquè encara no sap enraonar, i ens ha assenyalat el globus. Ell ens ha dit que si volem fer un donatiu que ho fem al ashram dels sikhs perquè preparen menjar varies vegades al dia per aquell que ho vol. Jo no crec que ho haguem fet tan malament, un nen , amb cara d’ afamat, també necessita la fantasia d’un joguina. Es evident que no coneixem les normes de funcionament de la zona, i això fa que ens sentim tímids i vergonyosos alhora de manifestar-nos i actuar. L’anglès de la zona... ni parlar-ne, no entenem res. Es frustrant.
En general la gent que no està malalta per la misèria te la mirada molt mes clara que a BCN. A més et miren als ulls sense vergonya. Es molt agradable, dona molt contacte i no hi ha cap tipus de sensació d’invasió.
El guia, Harmeek, és impressionant. Ens fa la tasca molt mes fàcil als 24 del grup.
El Pol no es rebota quasi gens. Avui, a més, li ha tocat dormir amb el guia en una habitació sense aire condicionat i amb els Hare Krishna recitant i cantant tota la nit. Quasi res! Esperem d’un moment a l’altre que faci de les seves. També tenim molta més paciència amb ell.

Som al Ashram dels Hare Krishna. Porten cantant i tocant l’harmònium i les campanetes tot el dia.

Fan torns perquè les 24 hores del dia hi hagi gent cantant i recitant. El Pol quan surt de l’habitació no pot evitar de dir en veu molt alta: “- Quin “rallasso” Ja us val ! M’heu donat la tabarra tota la tarda!” Nosaltres optem per callar i els cantaires semblen estar en un altre mon que no s’immuten. Tinc el cos estrany. No respon als estímuls interns i externs de la forma acostumada a Esparreguera. El cansament es diferent , tot i que portem moltes hores de dèficit de son.

 

22.08.05

Corbes, muntanyes i el riu Ganges amb una velocitat de por. 15 hores de cotxe. Despreniments que bloquegen la carretera fins que arriba l’excavadora (el que pot trigar hores), suborns a la policia per que aixequin una barrera , precipicis inacabables pel delí dels ulls i per encongir el cor, carreteres que ara tenen asfalt i després no, i molts kms. de pista increïble entrant en perpendicular a les entranyes del Himalaia.
Quan mires aquestes muntanyes des de lluny busques a l’horitzó la silueta fosca de les mes altes per veure a on acaben, fins que descobreixes que s’aixequen masses immenses nevades que tripliquen l’alçada de les fosques. No hi ha paràmetres per descriure les sensacions.

Tantes hores de cotxe han donat per moltes coses. Els 8 habitants del 4x4 hem fet de tot menys jugar a futbol dins l’habitacle. El Pol ens ha amenitzat el viatge amb les seves crítiques àcides i iròniques amb tot el que es refereix al Ioga i l’espiritualitat. Els seus arguments son enginyosos i te resposta per cada tornada. Davant els mantres que hem cantat durant hores, ell ha fet el contrapunt amb cançons de “Quenn”.

Després de Kms. inacabables de pista tortuosa arribem al cor de les muntanyes. Fa moltes hores que es fosc i percebem la immensitat dels espadats, rius, muntanyes. Trobem un poblat (Govindgat) que sembla increïble com l’han pogut construir aquí. Està llunyíssim de tot arreu i només es pot accedir en moto o tot terreny tan sols 4 mesos l’any. La resta d l’any està colgat per la neu.
Al arribar, el de sempre. Desenes de comerços de 15 m2. a on venen de tot. Mengem en una cantina tancant els ulls per si tenim la temptació de mirar els milers de mosques enganxades al sostre, les cucaraxes fent slalom entre les cadires, uns bitxets verds a l’aigüera de rentar-se les mans, que te una aixeta lligada amb una bena per controlar la sortida del aigua.
Al agafar les maletes ha calgut anar amb molt de compte perquè desenes de nepalesos , que estan aquí per treballar, competeixen per portar-les fins l’hotel. Tenim por d’extraviar-les o de perdre-les de vista.
Be, lo de hotel ho deixem per un altre dia. És un alberg per peregrins, com un centre d’acollida. La cel·la te porta metàl·lica. El que és un autèntic luxe per la gent humil que arriba fins aquí en unes condicions molt difícils es per nosaltres com una cort de pagès. Mai havia estat en un lloc tan cutre. Fa una olor a pipí que provoca nàusees, els matalassos son de ràfia de sac de plàstic i a la Núria i a mi ens toca dormir al terra que està mullat de no se què ( millor no investigar-ho, de totes formes la bombeta de 10 v. ens ajuda per no acabar d’esbrinar-ho). Ens donem l’ordre de no moure’ns en les 3 hores escasses que queden fins llevar-nos a les 5, no sigui que acabem nedant. Sabent que és un lloc destinat per acollir persones humils. No puc controlar el fàstic. El soroll del riu és descomunal, sembla com si haguessin col·locat desenes de compressors a la finestra

23.08.05

Peregrinació a Hemkunt: De Govindat a Govingam

Avui 15 kms. i 1300 m de desnivell fins Govingam. Molta gent del grup pren la decisió de pujar en burret o be que algun nepalès els hi pugi la motxilla. Jo no puc cedir-li la motxilla a ningú, he sentit una resistència interna que no he pogut vèncer. Tants anys de portar-la a sobre crea addició i ara no és tan fàcil deixar-la. Acaba pesant mes de 20 kg. Acaba sent una penitència per les meves espatlles.

El camí és impressionant. Està tot absolutament empedrat, és ample. Puja al costat del riu que baixa amb una força tan gran que només es veu escuma blanca; en lloc veiem aigua. Hi ha centenars de persones pujant i baixant, molts d’ells descalços o amb xancletes de dutxa. Nosaltres tan ben calçats i amb motxilles modernes semblem extraterrestres comparats amb les corretges de plàstic i espart dels nepalesos. Sento vergonya. No hi ha occidentals i molts dels pelegrins volen fer-se fotos amb nosaltres. Realment vistos de fora som molt rars aquí. La majoria són sikhs perquè el temple que està dalt és d’aquesta religió. La gent és saluda amb Wahe Guru amb les mans en el mudra d’oració al pit. Molts d’ells baixen o pugen cantant mantres. Gairebé tots et miren els ulls quan es produeix l’encreuament. La majoria tenen un encant i una profunditat especial. Però sobretot els Khalsa (els purs), que són els més compromesos amb la religió Sikh, tenen una pau i alegria a la mirada com mai havia vist. Molts d’ells ens pregunten d’on venim i s’alegren de que estiguem aquí fent el camí sagrat amb ells. Hem perdut la por a que els nens portin el seu ritme i es separin de nosaltres. Aquí es com si això dels segrestaments o les agressions no entressin entre les possibilitats de les coses que poden passar.

La pujada acaba sent duríssima.

Estem farts del menjar hindú, encara que l’àpat es variat (arròs, llenties, estofat de verdures, xapati) tot te el mateix gust d’espècies i tant picant!
Els nens tenen diarrea i el Pol s’ha fet l’ascensió sense menjar res en tot el dia. No se amb quina energia funciona.

24.08.05

Govindam

 

Les nits són una tortura. Avui no hi havia soroll d’aire condicionat perquè estem a 3100 m., però els autogeneradors i les oracions dels Sikhs et mantenen despert tota la nit. Ens han tocat uns edredons tan bruts que ni rentats amb fang. La olor que fan està mig camí entre la podridura de la humitat i el pipí.
El dia compensa sobradament la nit. Hem pujat a “La vall de les flors”. Després de 3 hores d’ascensió dura però preciosa hem arribat a una vall plena de flors a gairebé 4000 m. Està envoltada de muntanyes altíssimes amb neus perpètues. Estan censades 300 varietats autòctones. És un lloc sortit d’algun conte de fades.

Les panxes i budells de la gent del grup van fent, per massa o per massa poc. Però això no ens ha aturat seriosament.
Tenim un guia impressionant. Està per tot, no tan sols condueix sinó que organitza els menjars, el serveix, t’acompanya a comprar... De vegades s’avança a alguna necessitat abans de que ho verbalitzis.

Els nens van bé. La Berta encantada amb tot. El Pol divertit fent la seva, relacionant-se força amb tothom, i fins dalt de tot de sentir tot el dia: “Wahe Guru”. A les 3.30 comencen a cantar al temple que tenim escassament a 20 metres de l’habitació: “Aquesta gent si no pot dormir com a mínim que deixin dormir als altres”, diu. Després li passa.
Avui hem començat a trencar el gel amb el regateig alhora de comprar, ens hem atrevit a baixar preus i a negociar. Es un joc divertit i no una forma d’humiliar al venedor.

 

25.8.05

Govindam

La nit és terrible, apenes dormim, ni l’esgotament ens fa dormir. Preferiria dormir al bosc, tot seria mes net i pur. La brutícia està per tot arreu a on hi persones. No els importa viure colgats de deixalles. Avui no he menjat, estic fart de prendre allò que sempre te el mateix gust. La cuina de l’hostal està a la vista i el que veiem allà és...
Ascensió a Hemkunt
1300 m. de desnivell en poc més de 5km.!!! acabant a 4380m., i el darrer tram són 1080 escales. No hi ha un sol replà en tot el trajecte. Els pulmons i el cor s’ho noten molt als darrers 500m. Es duríssim. Hem ajudat a la Berta a que arribés a dalt caminant però li ha costat molt, i a nosaltres més tibar d’ella. Als darrers metres hem de descansar cada 15 escales.

Tot sembla d’un altre mon. El que si és d’aquest mon és el que pesa la motxilla i l’enorme cansament. El paisatge és espectacular. Les muntanyes de vora 6000m. amb glaceres, flors, prats, espadats de 1000m., cascades inacabables i una pujada sense perdó amb milers de peregrins anant i venint.
Un grup molt nombrós de “boyscouts” ha fet l’ascensió. Son joves i desenes de persones s’han volgut fotografiar amb nosaltres, tant que de vegades no podíem avançar. Son gent molt comunicativa que pregunta de tot. Saben millor on es Barcelona que Espanya (per les olimpíades).
Ens han demanat l’e-mail. Ens agafaven la ma, ens ajudaven a pujar les escales i, tant si com no, hem hagut de cedir-los la motxilla al darrer tram perquè sinó s’hagueren ofès. Es una peregrinació a on el lema és considerar als altres peregrins com germans i ajudar tot el que es pugui. Aquests joves s’ho prenien molt en serio. Això també passa a Montserrat...
Aquí gairebé tots, tret d’ aquests joves, van amb turbant i amb robes que nosaltres només hem vist a les pel·lícules. Son foscos, des de quasi negres a cafè amb llet. Quan ens veuen tan blanquets ens miren com si fóssim ET. Es veu que aquí han arribat pocs occidentals.

Arribar a Hemkunt (literalment “receptacle de gel”) ha estat frapant. Hi ha una construcció hexagonal a la vora d’un llac preciós, encaixat entre 7 pic de mes de 6000 m. Forma part del ritual submergir-se en ell així que s’arriba (els homes en un costat i les dones en un altre). De la temperatura de l’aigua millor no parlar-ne.
Hi ha tanta gent !! Centenars, milers... costa de creure. Molts d’ells descalços i no paren de recitar mantres. Els que són vellets o tenen alguna dificultat ho fan sobre un burro, asseguts a la cistella d’algun nepalès o en llitera que porten 4 portejadors. Aquests homes pugen aquestes càrregues amb xancletes de platja o de goma, varies vegades al dia. Amb el que fan aquí durant 4 mesos viuen tot l’any al Nepal.
Aquí diuen que va meditar el desè guru dels sikhs, Guru Govin Singh. D’aquest lloc s’expliquen històries que semblen estar mes enllà de la realitat. Aquí , diuen, viuen, yoguis en coves sense cap tipus d’alimentació, en coves que no són visibles des de la vall. Diuen que visiten el lloc sagrat quan ja no hi ha peregrins, ja que hi ha fins 5 m. de neu 7 mesos l’any. En aquest lloc mai s’han vist animals depredadors com falcons, ossos... alguna vegada s’ha observat el tímid lleopard blanc de les neus.

La tranquil·litat contrasta amb el cants continus que surten de l’interior del gurdwara (així diuen temple els sikhs). Cantant sempre al nom de Deu i meditant en el nom de Deu, treballant per una experiència que els doni la connexió amb la totalitat de la creació.
Donen de menjar per tothom que arriba, i està boníssim. Un tipus de sopa, iogurt i xai ( que no és un animal sinó te amb llet).
Fa fred ens hem quedat gelats després del bany, no fa sol. Estem molt atabalats amb les fotografies que es volem fer. A la Berta no la deixen ni un moment al final gairebé hem de marxar fugint. Es difícil distingir entre la ficció i la realitat.
La baixada ha esta amb pluja, acompanyant al Hargobind que estava molt cansat. Anàvem amb molta cura perquè podíem relliscar en qualsevol moment. De fet hem anat pel terra en mes d’una ocasió. El tibetans i els nepalesos corrents amb les xancletes (quina vergonya d’occidentals...!!)

26.08.05

Dia de contrastos i profundes emocions. Per primera vegada en molts dies dormim. Sembla com si ens haguéssim adaptat a la brutícia i a la olor d’humitat.

Donem als nepalesos i tibetans tota la roba i sabates de muntanya que portàvem per donar i la que hem hagut de comprar aquí a Govindam. Mantes, pantalons, forros polars, botes, mitjons, jerseis, cordes, bagues d’escalar.

Viuen en unes condicions de pobresa molt gran al voltant dels albergs, treballen mes que les mules. Els seus ulls semblaven incrèduls al rebre un regal que podrien trigar mesos de treball per poder-lo adquirir. Algo que a nosaltres ens sobre, que considerem vell, que els nostres fills ja no s’ho podran posar per petit, o be que poden prescindir-ne encara que el dia anterior hagués costat 2, 3 euros. Nosaltres podem gastar 20 euros en qualsevol moment i per ells es una fortuna, més del que guanyen en mesos.
Quan hem començat a repartir les mirades han començat a canviar i ha aparegut la profunda necessitat de fons que tenen i l’alegria de rebre l’obsequi. No hi ha hagut per tots, però els que no han rebut res no semblaven massa decebuts. Sembla com resignació però no ho és.
Ràpidament he hagut de pujar a l’habitació i he esclatat en una plorera com feia temps que no la tenia. Quina injustícia: no han tingut oportunitats en la vida i està condemnats a fer d’animals. No saben ni llegir ni escriure i ni tan sols parlen anglès, cosa que els obriria alguna millor perspectiva. Crec que aquest esclat és el resultat de la profunda impressió de tots aquest dies anteriors amb la pobresa, falta de mitjans i la gairebé impossibilitat de sortir d’on son. Veiem amb claredat que aquí encara hi ha classes d’humans. La forma en que tracten els hindús als de pell mes fosca, marca el despreci i un tracte quasi animal.
La baixada a Govingat ha estat un passeig molt agradable, com una meditació. Quasi no he tret les mans del mudra de pregaria en totes les hores que ha durat perquè amb tothom que pujava dèiem Wahe Guru i inclinàvem el cap, i eren centenars.
El dia no tenia núvols i ens ha permet observar el Dunagiri (7070m.), immens, amb glaceres penjades i una neu tan brillant com els diamants. Es una experiència mística veure una muntanya així. Atrau la vista com imantant-la i desperta un oohh intern que convida a la reverencia. Ara entenc perquè la gent de la contrada diu que els deus viuen en aquests cims i que per això no els escalen. (aquí acaba el peregrinatge a Hemkunt)

El viatge de tornada en cotxe ha estat vertiginós. En determinats moments el cotxe passa a 20-30 cm. D’un espadat en camins sense asfaltar. En cas de caure ho faríem 1000 m. fins trobar el riu Alakanda, pràcticament sense tocar la muntanya. Ara veiem el que vam fer a les fosques anant.
Les muntanyes amb desnivells de 1500 i 2000 m. estan terrassades tan verticalment que sembla que no ni pugui anar ningú dret, però els camperols cullen arròs.

Tot és verd, inclús les parets de roca. Aquí plou molt i a més acaba de passar elmonsó. Parem en un hotel de carretera per dormir. Està net!!! , llençols nets, tovallola neta, moqueta neta... Es una habitació molt senzilla en el camp, s’agraeix infinitament. El menjar es digne però te el mateix gust de sempre. Tot ple d’espècies i picant. El meu estómac vol una altre cosa. Entre ahir i avui m’he saltat 3 àpats. Passo amb plàtans i cogombres. El que donaria per una pizza o un pa amb tomàquet i formatge.

 

27.08.05

Dormim com els àngels fins les 4, hora en que engeguen l’autogenerador amb un soroll infernal. Sembla que aquí a la India més enllà d’aquesta hora hom no tingui dret a estar al llit.A fora la gent comença a fer ioga al jardí, és el millor per no empipar-se amb els talls de la companyia elèctrica. Recitem el Japji. La sadhana acaba sent molt accidentada. El soroll del motor, l’aparell de música que no te potència, asseguts de qualsevol manera... Al final arribem al Wahe Guru amb certes condicions.El motor s’atura de sobte i en el Guru Ram Das i l’Etern sol tinc emocions molt intenses. Es el nèctar del ser que em costa de sostenir.

Vestim les taules d’esmorzar amb la senyera i la bandera del Barça. Tothom riu i el Pol està content. Pobre, el persegueix el mal de panxa, diu que no menjarà mai mes cuina india, doncs no li queden dies encara... Hem pres una lasi (iogurt líquid) a mig camí, i el cambrer ha tirat un got de mig litre sobre el Pol. Era el menys indicat perquè li passes això.

S’ha fet un silenci absolut amb unes cares que eren per filmar-les, la del cambrer sobre tot.
La del Pol era com la de una estàtua de gel, no s’ho podia creure, amb lo fastigós que es ell. M’he aixecat i he començat a aplaudir i ha victorejar el seu nom, tothom ha seguit. El que podia haver estat una situació desagradable s’ha convertit gairebé en una festa. L’hem batejat amb el nom de “Guru Lasi Pol”, sembla que el nom li agrada.

12 hores de viatge cap a Missouri.

Timbes constants, despreniments constants, carreteres que es converteixen en pistes de terra en qualsevol moment. Veiem un cartell que diu que això és la higway (autopista)del nord, vaja broma!... Ens topem amb la construcció d’una presa sobre el Ganges, que serà la mes gran de la India.

Tot canvia, tenen màquines modernes i tot... Boires impenetrables... i els conductors del 4x4 jugant a avançar-se en mig de tot això. Jo he estat molt tranquil, però la Núria i el Pol ho han passat fatal. S’han begut totes les flors de Bach que hi havia als bolsos. Al final, la situació s’ha fet tan extrema (foscor, boira, timbes, velocitat...) que s’han rendit i han deixat de patir. Total, si caiem la palmem tots i cap el cel acompanyats!

Hem vist molts micos per la carretera i em fet de tot al cotxe: riure, plorar, dormir, cantar mantres... Amb el Gabri i la Renata és fàcil. Ells han entès l’energia del Pol i incorporen al nen en cada interacció, encara que ell qüestioni i critiqui tot el que fem.Al final, quan s’ho passava pitjor inclús s’ha posat els cascos del MP3 i ha escoltat mantres per sortir del pànic.

La Berta fa de contrapunt. Aprèn molt ràpid totes les meditacions i mantres i la Renata li ha ensenyat numerologia Cabalística.
Hem après un tou de meditacions al cotxe, les del Gurunam de New York. Una forma diferent de tractar els mantres que nosaltres fem d’una altra manera. Ha estat hiperinteressant, tenim material per compartir amb els nostres clients per anys.
L’arribada a Missouri és desquiciant. Està sobre una carena a 2000m. i fem una circumval·lació a la ciutat per un cinturó de ronda que tenia no mes de 3 m. d’ample. Hi hagut un embús majúscul perquè algú a baixat del cotxe per parlar amb altre i perquè un altre veient això ha decidit deixar-lo aparcat allà i marxar.

Tanta espera ens fa veure l’interior de cases que estan dins la roca. Habitacles de 2-4 m2 a on veiem 5-6 persones, cuinant, dormint... misèria extrema, amb el cotxe traient fum a 30 cm. De la porta de les seves portes.
Uns minuts mes tard arribem a l’hotel. La bufetada no es pot explicar: jardins, glorietes, flors, servei fins els cotxes, salutacions, te... no ens ho podem creure.
Es un palau d’un antic Marahà. L’habitació te un sostre de 5m. amb un altell pels nens. Mobiliari d’una època antiga i impecable. Al llit hi ha 8 coixins, tot netissim i luxós. Amb tracte d’hotel de 5 estrelles. Tranquil·litat de resort. Tot al voltant de boscos particulars. Les olors son a net.
La cuina és de qualitat però tot pica en el bufet, ja no puc més!. Descobreixo uns brioixos i només menjo allò. Vaig perdent kilos al galop però cada vegada hem sento amb més energia.

 

28.08.05

Avui Sadhana amb el Gabri i la Renata segons el kundalini ioga de Gurunam. Ha estat molt entranyable i profund, dins de la dificultat que comporta fer coses noves i mantenir l’estat de meditació.

Esmorzar amb pa anglès ( ¡¡pa!!), mantega i cafè. El bosc està ple de micos ,és divertit observar-los. Són curiosos i lladres, a alguns del grup els han pres la roba estesa a les finestres.

Una prova d’iniciació sorpresa. 5 hores de Gazka, l’art marcial dels Sikhs.

Els mestres fan una demostració col·locant gent agenollada o estirada al terra amb un plàtan sobre la panxa, sobre el cap o altres llocs. Al Kumar i al Ricardo els posen agenollats sostenint el mateix plàtan amb la boca, cada un des de un extrem, com que veuen que hi ha diferència d’alçada acaben posant-me a mi en lloc del Ricardo.

Al mestre li posen una bena als ulls i li donen una espasa. Comença a fer moviments increïblement ràpids (com a les pel·lícules) al voltant de la persona que te el plàtan al cap, fent anar l’espasa a un pam del cap i el cos de la persona “emplatanada” a una velocitat tan alta que gairebé no la veiem. De sobte s’atura, baixa l’espasa sobre el seu cap amb precisió suïssa i talla el plàtan sense foradar-li el cap! Ningú esperava res així ni tan sols el Hargobind que és el que els ha contractat. Tot el grup mira sense reaccionar amb cap moviment o paraula. Això es extremadament perillós i ens podria arruïnar la resta del viatge. Després ho fa amb el del plàtan a la panxa. Tampoc l’erra. Desprès ens talla el plàtan que aguantàvem amb la boca. Alguns del grup comencem a plorar del sofriment tan brutal, però ningú encerta a dir que s’aturi. Tot és tan irreal... Jo tinc un buit a la ment, estic completament en estat de shock. Es com si no m’importes morir d’aquesta forma tan estúpida. Es com una barreja de tonteria i de confiança en que el mestre sap el que fa encara que no el conegui de res. La Núria s’espanta molt, plora i s’enfada amb els “Gatkeros”.

Com sabia a on estàvem cadascú i a on havia de deixar caure l’espasa? Després hem començat a treballar nosaltres amb els moviments, salts i seqüències. També hem treballat amb bastons llargs i espases de fusta. Hem quedat trinxats desprès de 5 hores pràcticament sense descans

El carrer principal de la ciutat segueix la carena de la muntanya i es possible veure per moments banda i banda. Es neta, els comerços estan ben muntats, no hi ha pidolaires ni sadhus. Mengem pizza mentrestant els núvols s’aixequen. Al sortir veiem l’Himalaia al nord. Sembla un quadre.
Jugo amb el Pol a uns videojocs i ens divertim molt. Tinc un estat alterat de la conciència, contemplo tota aquesta varietat de gent i ambients amb una alegria interna que m’és difícil d’expressar.
Han tingut la deferència de fer-nos un sopar occidental al hotel. Ha estat com un oasi.

29.08.05

5 am. lectura del Jap Sahib 6am. Fins les 9 Gazka. Avui ja començo a dominar una mica els bastons. Tinc agulletes per tot arreu.

A les 11 partim cap a Anantpur Sahib. 11hores de viatge amb una calor espantosa, fum, soroll i circulació densíssima. Hi ha gent per tot arreu. La pobresa i la misèria combina amb alguna zona de mes nivell, encara que molt poques. Pel mig del viatge passem per un Gurdwara a Paonta Sahib en el que Guru Govind Singh va meditar i escriure part de la seva obra poètica.

Quedem frapats amb la quantitat d’armes que hi ha exposades a l’interior i els motius de guerra que hi a les parets. Em crea un rebuig enorme perquè no puc entendre que en el moment que vivim aquesta gent barregi espiritualitat i armes, encara que històricament hagin hagut d’utilitzar-les per defensar-se.
Arribem a l’ashram de Yogui Bhajan. Es un oasi en la naturalesa. Tranquil·litat absoluta en un entorn verd que es sembla a la garrotxa. L’edifici blanc combina jardins i estructures senzilles. L’habitació es nova i molt neta. Estem com a Europa de nou.


30.08.05

Meditació matinal. En els estiraments semblava mes dur que una pedra. Compres i preparatius per la boda de demà. Ens casem i encara no sabem res de com es el ritual..Estem estabornits. La calor, els viatges, el cansament, les novetats, el que veiem... Es com si no toquéssim terra. La Berta i el Pol estan prou be dins de la dimensió de la experiència.

 

31.08.05

Sadhana a les 4. am. Avui hem de fer-la al carrer perquè la porta de la sala s’ha bloquejat. La temperatura no ha baixat ni una mica. Estem xops dia i nit. De vegades sembla que els pulmons no sàpiguen agafar aire, sobre tot al llit.
Tot i estar al camp sentim els cants d’un temple hinduista i un altre sikh que engeguen a les 3 am.
Llegim el Jap Ji i fem una kriya de Hatha Yoga duríssima. La segueixo com puc. Tinc el cos cansadíssim, no respon, però per instants s’obren espais infinits de connexió amb sensacions molt expansives. Com si fos un camí tortuós que va travessant penúries en direcció a la llum de sobte trobes fanals que l’anuncien.
Desbloquejada la porta entrem a la sala 2 hores mes tard. Tot i que es hiperneta i brillant, menys mosques i mosquits, convivim amb una quantitat significativa d’animalons que entren per sota de la porta, formigues gegants, llagostes, sargantanes, escarabats de colors... Tots ells canten la Sadhana amb nosaltres mentre van fent feina. Una emoció incontenible em manté plorant durant gairebé tot el Wahe Guru. Penso en lo afortunat que hem sento: la Núria, el Pol i la Berta i totes les proves que hem hagut de superar fins arribar aquí avui. És difícil de descriure con s’ha anat produint l’obertura cap a l’espiritualitat i la profunditat del ser.

 

La boda

Quan la Núria em va suggerir si em volia casar amb ella a la India segons els rituals Sikhs vaig pensar que seria una petita cerimònia desprès de qualsevol sessió de Sadhana. Mai hagués imaginat el que ha succeït.
En aquest ashram sembla que els interessa promocionar el tema dels casaments. Aquest és el primer que es realitza. Han muntat una carpa de colors, al terra del jardí de roba blanca, flors, plantes, músics, el ministre i el Guru Granth Sahib del Gurdwara de Anantpur (un dels mes importants de la India). Ha vingut gent del poble a veure’l i després tots s’han quedat a dinar sense que els convidéssim!!!. Es evident que no coneixem les normes del país, però m’encanta.
Anàvem vestits de blanc amb màniga llarga i turbant a una temperatura de mes de 40 graus i una humitat mes alta que la de l’aigua. Crec que no he suat tant en ma vida. Amb nosaltres hi ha una altra parella que es casa la Sonia (Gurusanders Kaur) i el Ricardo (Bean Singh).
La cerimònia ha estat deliciosa, profundament bonica. Els recitatius en gurmuki del ministre sikh combinaven amb les rages dels músics (boníssims) i les intervencions de Hargobind Singh. Ell ha parlat en anglès en deferència a la gent que ha vingut de fora i en castellà perquè nosaltres captéssim alguna cosa. Ha estat molt entonat, parlant amb paraules belles, senzilles i amb un to compassiu i humil. Sempre m’agrada escoltar-lo però avui he quedat embovat.
En aquesta cerimònia el compromís és amb Deu. La parella del casament és un vehicle i reforçament perquè el nom de Deu estigui en totes les esferes que domina una relació de convivència conjugal.
El llibre sagrat l’han obert per un punt a l’atzar i n’han llegit una estrofa. Aquests és el leitmotiv que ha de governar aquest matrimoni. Era algo semblant a això:
“Deu està en totes les coses, en tots els actes i pensaments, no ho oblidis mai”
Unes safates de fuita i fruits secs serveixen perquè el nuvi doni menjar a la núvia de la seva pròpia ma i a l’inrevés. Després el nuvi aguanta la safata mentre la núvia va repartint-les per tots els convidats.
També es donen 4 voltes a l’altar molt lentament mentre els músics toquen i canten. A cada volta es fa una reverència i es torna a seure mentre Hargobind llegeix cada una dels motius i compromisos que Guru Ram Das va escriure per aquesta cerimònia.
Una vegada acabada la cerimònia ballem tots plegats l’Ajai Alai de Guru Shabat.
La tarda es calmada amb una calor insuportable que fa difícil respirar. Visitem la casa de Yogui Bhajan: es un verdader palau del segle XX.

01.09.05

A les 4.30 am. Sortim cap a Dharamsala. Sobre les 10 arribem. Com està a 2000 m la temperatura és agradabilíssima. Es un clima tropical. Fins arribar aquí hem travessat extensions de boscos selvàtics, a on antigament hi vivien en llibertat tigres i elefants.

Dharamsala és en la seva part superior un nucli budista. Aquí viu el Dalai Lama. Els monjos vestits de vermell i groc passegen por tot arreu. Els carrers, encara que humils, estan nets i les botigues arreglades i ordenades. Hi ha pobresa i gent demanant però no tan com a la India de la calor.
Al temple hi ha una energia intensa i extraordinària. Calma i serenitat. Les botigues venen de tot referent al budisme i fa molt goig. Passem un dia molt feliç amb la Renata i el Gabri. El Pol, que devora les pàgines del Harry Potter, va i ve i se’l veu integrat amb tothom. La Berta bocabadada amb el que veu. Vol comprar-ho tot per les seves amigues.
Podem menjar a l’estil occidental i sense picant, el que és un autèntic luxe.

02.09.05

A les 6 AM Escoltem les pregaries del monjos budistes al temple. Només tancant el ulls la ment queda buida i serena. Ens hem assegut allà amb ells.
Avui és la festa de la democràcia del Tibet. S’han reunit totes les autoritats i s’ha celebrat amb músics, balls i discursos.

Em girat totes les rodes d’oració amb les que ens hem trobat hem anat fins un altre temple. Fem una pinta de guiris que no podem amb ella. A més hem invertit el sentit de la circulació en el temple i ens han hagut d’avisar. A la tarda compres, internet (per fi un servei potable) i riure molt amb la Renata i el Gabri

Ha plogut durant hores i hem quedat xops fins els ossos, però no fa fred (ni tan sols baixa la temperatura quan cau aigua), per això hem continuat comprant i circulant.
La Berta vol comprar a totes les botigues i el Pol entre llegir, el Gazka i criticar irònicament va passant amb nota.

03.09.05

A les 5 AM meditem en el temple mentre el monjos preguen. La ment s’atura. Desenes de persones fan postracions dins i fora del temple. Reciten mantres mentre ho fan. Tenen uns braços forts i una agilitat d’adolescents. Alguns passen dels 60 amb escreix. Els mosquits desperten el cos amb coïssor em fan fora del temple.

Després d’esmorzar anem a un petit llac on hi ha una escola de nens orfes del Tibet. Tenen una alegria jugant a la vora del llac que s’encomana.
La resta del dia fem compres: mantes de meditació, encens, cds... La majoria són productes que fan als monestirs budistes i que els ajuden a subsistir.

Els monjos que passegen pel carrer tenen la majoria cares il·luminades amb somriures amples. Aquí a Dharamsala les botigues són tan hindús com musulmanes o tibetanes. Tots són molt amables i no agobien massa. Hem pogut comprar uns budes a un hindú en un clima de relaxació tan agradable que estatcom una meditació deliciosa.

Dharamsala és com la muntanya del Tibidado. Es el primer plegament de les muntanyes prehimalaienques. Per sota d’ella està tota la plana de la India (que no s’acaba mai). El que veiem és una autèntica selva. Pel darrera, quan el núvols ho permeten, veiem muntanyes immenses que superen els 5 i 6000 m. Es un espectacle en el que el cor s’eixampla.

Aquest un lloc ideal per quedar-se forces dies. Conèixer tots els monestirs de la zona i fer trekking per la muntanya. Quina llàstima, demà marxem!!
Els boscos són exuberants. El cedre és el principal arbre i desprèn una olor profunda i agradable. Pocs arbres són tan majestuosos, sembla com un conte de fades.

04.09.05

La prova

Baixem de les muntanyes i entrem en la plana infinita i verda del Punjab. La selva tropical deixa puesto als cultius de cereals sense fi.
Ens retrobem amb la calor. Es insuportable, se’m paralitza tot. En una parada per esmorzar m’enfado amb la Núria per no res. Es fa evident que s’aproxima algo fort perquè l’ambient està enrarit.

Efectivament un cotxe s’espatlla i el grup es trenca en dos. Els xofers no tenen saldo en els seus mòbils i el trencament és total. En una aturada algú ven vestit s’acosta als cotxes amb una mena de caixa d’ensaïmada i deixa anar un cobra; l’escampada és general. L’arribada a Amritsar és l’impacte més brutal que hem tingut fins ara a la India. La calor es inhumana i junt amb la humitat que fa... La policia no ens deixa entrar a la zona del hotel perquè està prop del Temple Daurat. Ens aturen en uns parkings i els xofers ens deixen allà a ple sol de les 12 per tal d’acabar subornant als polis.

El caos circulatori es immens. Pels carrers circulen tan camions, cotxes, rickshaws de moto, de bici, bicis, gent i animals. Creix una sensació de desordre total. Els carrers són un autèntic femer. La brutícia està escampada per tot arreu i les clavegueres estan al descobert, la olor és...
L’arribada al hotel acaba per consumir la poca paciència que li quedava al ½ grup que hem arribat fins ell. L’hotel és blanc però les parets estan tacades amb llúpies de totes les formes i tons.
Com el Hargobind no ha arribat ens ensenyen una habitació que està just al costat de la recepció, que està just al costat de l’entrada, que està just al costat de les escales que van amunt. Està sense netejar perquè encara no són les 12. fa una pudor que... , no te finestra, si AC i és gran.
Pugem i veiem que mes de la meitat del hotel és així, que només poquetes tenen finestra. Ens posem en moviment per mirar altres hotels mentrestant esperem que arribi l’altre ½ grup.
El Pol diu que com que ell no surt de l’habitació no resistirà estar 5 dies sense finestra i llum natural. Sortim i veiem diverses opcions. Emocionalment estem molt tocats. Es evident que ens trobem al mig d’una bona prova. Anem a dinar i en el trajecte i recerca pase'm per carrers estrets a on el servei de clavegueram, la xarxa elèctrica i telefònica estan... Hi ha molta gent estirada al terra entre la brutícia. Alguns estan en coma de bètel (una droga de la zona) i un està ben mort. Ens aturem i discutim amb els nens si respira o no com si fos un paquet. Quan decidim que no respira és quan ens adonem de que tenim una persona morta al davant. No trobem carpeta a la ment per arxivar aquesta informació. Tot és tan fort. En el camí desenes de persones ens aborden demanant diners. Alguns d’ells són deformes, altres vells o nens... La calor... la humitat... Crec que se m’ha fos el sistema i que només funciono en la versió “a prueba de fallos”. Vull fugir d’aquí.Quan arribem trobem els que faltaven

Hi ha una explosió de retrets, crits i acusacions que sembla un “culebrón” colombià. Al final el grup es fragmenta i 1/4 part marxa a un altre hotel que està a 15’ en cotxe. Nosaltres, que marxaven en un principi, canviem d’opinió “in extremis” els dos a l’hora per les explicacions, intenció i amor de Hargobind Kaur, davant de la nostra desorientació.

A final el Pol i tot hi està d’acord en quedar-se per que li sap greu tot el que ha passat. Nosaltres així més tranquils.

Amritsar

Entrem al Golden Temple a la tarda. Es traspassar a una altra dimensió. De sobte tota la porqueria i brutícia desapareixen. Una petita piscineta ens purifica els peus. Edificis blancs com la neu envolten un llac de 150 m x 150 m. Els terres de marbres blancs gravats amb sanefes i motius florals tan nets que s’hi podria menjar a sobre. Al bell mig del llac un petit edifici daurat, tot folrat d’or!

La meva ment intenta entendre i més... No tinc estructura que m’ho permeti. Milers de persones passegen. De totes les castes, condicions socials i religioses. Només dues coses són comunes a tots: el cap està tapat amb un mocador o turbant i els peus, desprès de ser rentats, son nus.
Evidentment infringim moltes normes. Constantment la gent ens diu el que fem incorrectament. Només uns pocs ens ho diuen enfadats, els altres són molt amables i volen ensenyar-nos. Adonant-se de la nostre incultura observen, però, el nostre intent de ser respectuosos.
Passem una hora dins el temple d’or. Aquí la distancia corporal no existeix. La gent està cos a cos sense importar res, les suors i els alers són comunitaris. Seiem i meditem entre els passadissos sense espai per les cames i amb dificultat per respirar. Calor... No sé si somnio o estic despert.

05.09.05

Tenir l’hotel tan a prop del temple ens permet sortir i entrar tantes vegades com vulguem i passar estones sense tenir que planificar res.

Es com el pati de casa. En una de les estades, a la tarda, coincideixo amb el Hargobind dins del temple. De sobte m’agafa per la ma i ens colem per una porta. Entrem dins de l’estància a on hi ha una densitat de 6-7 persones m2. Ell seu a un costat i m’indica que ho faci jo també. Però com , si només tinc un pam? Ho faig. Estic en un racó contra dues parets i sobre les seves cames. Calor... suor... agobi... Els músics canten i toquen i de tant en tant el Granti (sacerdot) recita i canta els textos sagrats. Sembla que estigui a punt de tenir un atac d’angoixa. Aplico totes les tècniques que conec de respiració per mantenir-me immòbil i tenir un comportament decent en un lloc tan sagrat. Al final tot el meu sistema nerviós es rendeix i tinc pau. Gaudeixo del lloc, la música, la devoció de les desenes de persones que passen cada minut, de la calor, la suor. El Hargobind, mes encongit que un ocellet no ha obert els ulls en tota l’estona. Ell te pràctica en estar en aquest lloc. Presenciem la cerimònia en la que el Guru (el llibre sagrat) surt del temple i es traslladat a una altra estança. Es molt llarg, però aquí dins el temps no te valor. Es una cerimònia lenta, digna de la Setmana Santa andalusa. La religió sikh és purament devocional. Amb els dies vaig entenent que no haig d’entendre. He deixat el rebotament enrera i allà a on no trobo lògica i coherència puc gaudir sense jutjar.
Tot això ens ho haguérem perdut si haguérem marxat a l’altre hotel.

 

06.09.05

Anem a veure Miri Piri Academy, l’escola a on la Berta podria venir a estudiar si es decideix en una futur.
El programa d’estudis és apassionant per una persona com ella, tan disposada pels temes espirituals. L’escola es al camp, entre conreus de blat i civada. Els límits són espaiosos i totes les dependencies són extremadament austeres. Els horaris són espartans i la disciplina quasi militar. Tot vibra molt bé. Tenim la oportunitat de fer tantes preguntes com volem. Quedo força content amb el que veig.
Les suspicàcies que ha generat la trencada del grup augmenten. Cadascú es troba amb el que projecta en els altres. Com a tot arreu, i malgrat dir-se ioguis, hi ha qui culpa als altres de les seves inconsistències e incapacitats. Intentem tapar alguns forats per protegir als que es troben en posició més debilitada, però sense fer-nos sang. Una calma tensa regna a la superfície mentre la tensió augmenta per moments.
A la tarda anem a veure el canvi de guàrdia a la frontera amb el Pakistan. Es tot un espectacle divertit. Mai havia suat tant. Mes de 40 º amb la humitat altíssima i a ple sol: la roba es podia escórrer cada 5 minuts. Al treure’ns la roba tota estava tacada de sal que havíem deixat anar amb la suor. Tot això ho havia vist en un reportatge per TV, qui m’havia de dir que un dia ho veuria en directe!

07.09.05

La paraula és fascinació. Quantes mes hores passem al Golden Temple (Siri Harimandir Mansovar) l’experiència és mes profunda. Els cants i recitatius comencen a 2 ½ de la matinada i acaben a les 11 de la nit ininterrompudament. Els músics i cantants tenen una qualitat altíssima. Avui el cantant i el que tocava una mena de viola hindú hipnotitzaven amb els seus sons. Pràcticament no entenem res, tret dels petits fragments que utilitzem com mantres a les classes de kundalini ioga, però la corrent del so (Naad) traspassa totes les barreres físiques i mentals amarant-te tot, com si fos part de la suor.

Sovint ens es difícil distingir la realitat de lo oníric. Arribem al temple de 4 a 5 AM. Meditem, cantem, escoltem... Com que anem tant cansats i curts de son, hi ha moments en les que la meditació es converteix en una becaina matinal sense perdre la postura. Despertes i dormites i no saps a on ets

 

08.09.05

A les 4 AM hi ha una activitat frenètica al temple. Passa més gent que un dissabte a les rambles. Són milers. I així fins el final del dia.
Molts d’ells estan en silenci i en actituds molt devotes. La religió Sikh te un missatge central: Ek Ong Kar (Som Un amb Deu).
El color de la nostra pell ens fa ser focus d’interès especial. Poques vegades pots estar sol. La gent s’asseu al costat (tan al costat que és gairebé a sobre !). Aquí és evident que el tema de les distàncies interpersonals funciona molt diferent que a Catalunya. Tots ens parlen i sobretot volen saber d’on som. Alguns no coneixen Espanya però els sona Europa. Gran part de la gent que visita el Temple són camperols. Ens pregunten si al nostre país hi ha temples com aquest. Parlem de les catedrals, de la Sagrada Família... però diem que en lloc hi ha l’activitat i l’energia que aquest lloc ha generat.

Avui hem tingut una experiència preciosa amb una família. Érem 5 o 6 del grup asseguts al mirador de Guru Arjan. Es un lloc molt especial que penetra en el llac sota un arbre centenari (una jojoba). S’han assegut com sempre arran de cos sense dir res. El senyor esta just al meu costat, la dona mes endavant i dues noies d’una vintena d’anys (nebodes) al darrera.
Desprès de 5’ ell em diu que la seva dona diu que som “beautiful”. Li torno la paraula. Calla i no torna a enraonar fins 5’ mes tard. Sento la seva suor, olor i escalfor tant com la meva. El següent que diu és “God is One”. Li miro els ulls, és un home d’aproximadament 40 anys, amb uns ulls negres i profund com pocs he vist. El seu anglès és mot bàsic i gràcies a això l’entenc perquè utilitza un repertori curt de paraules i enraona molt lent. 5’ mes tard pregunta per la nostra procedència, i no sap res de res. Al final diem que som europeus i això si que li sona. Treballa al camp. Nomes enraona cada 5’ , responc i quan acabo callem i no hi ha cap tensió a l’ambient. Es fa un silenci tan neutral que és com un nèctar. Aquest home te una presència tan intensa com la dels mestres espirituals. Encara que és inculte te una saviesa espiritual incorporada: irradia pau i serenitat. Mentre tant les nebodes aprofitem per parlar amb les noies del grup. Elles si que dominen l’anglès i saben a la perfecció d’on venim.
Tal i com es va asseure, s’aixeca sense dir res mes. Inclina el cap amb les mans en el mudra de pregaria i marxa sense dir res mes. Les dones el segueixen.

Es cert que la India és un país de contrastos: d’això hem tingut sobrada experiència. Aprenem a mirar als ulls. Els pidolaires no son els que estan pitjor. Fan la seva feina. Alguns d’ells tenen intensitat de llum a la seva mirada. Els botiguers i rickshaws no miren a la cara, sobre tot si són de castes baixes. Una grandíssima part d’ells no somriuen mai i són absolutament inexpressius. Entre ells trobem diamants que brillen amb llum pròpia inexplicablement.
Molts dels botiguers que tenen mes volum de negoci són amables només per interès econòmic i són molt pesats. Anem aprenent a tractar amb ells contestant o simplement passant d’ells. Quan de sobte trobem algú que està centrat i te presència ens quedem amb ell i és al qui comprem.
Amritsar és un basar de varis km2. Pots trobar de tot En algunes barriades les botigues tipus “Portal de l’àngel” conviuen al costat de xiringuitos tan cutres com els que descriu “El Lazarillo de Tormes”.
Avui la temperatura ha baixat. Fa una calor molt suportable. El cervell em funciona millor.
El temple enganxa com la droga dura. Demà marxem i ara no voldria sortir per res de aquí. El lloc és con un tros de cel a la terra. Fins i tot el caos que es aquesta ciutat no m’altera. Ja no la veig tan bruta i la pobresa forma part del paisatge. De fet gairebé tothom que vol treballa d’una manera u altra, el que no crec es que facin jornades de 8 hores ni res que s’assembli.
La disgregació del grup està sent un procés d’aprenentatge per tothom. Tan de bo ho aprofitem.
El cel d’aquesta ciutat és diferent: núvols, sol, lluna i estrelles ballen d’una altra forma allà dalt. Dins el recinte del Temple tot agafa una dimensió màgica.

 

09.09.05

A les 4 AM som a l’estació del tren. Com que l’hotel està al costat del Temple Daurat no sabíem que el que era circular per la ciutat a aquestes hores. No hi ha cotxes, ni gent caminant o en rickshaw, ni botigues obertes, ni pidolaires... Hi ha un silenci viu : els carrers d’Amritsar són un immens dormitori. Hi ha centenars, milers de persones dormint al carrer. Alguns a sobre del rickshaw en postures quasi acrobàtiques , altres a sobre del carro del que tiben, la majoria estirats a les voreres, pedrissos i a les mitjanes de les avingudes (que no tenen mes de 1 ½ m. ) hi ha milers de persones estirades. No tenen ni llençol, coixí ni cap protecció al terra. Per sostre tenen les estrelles i el cel.
Per això els amos del hotel s’estranyaven que no ens agradessin les condicions d’aquest. El que a Catalunya seria una pensió de baixa categoria aquí és considerat un luxe amb una netedat que espanta.
El viatge en tren es superagradable. Viatgem en 1ª, que a Europa seria 3ºinferior. Es còmode i no passem ni fred ni calor. Contínuament ens porten menjar té o cafè. Es bo i a més ens passen enquestes sobre la qualitat d’aquest i del transport.
Això ja és un símptoma del que comencem a veure per les finestres del tren. Són poblacions amb construccions d’una altra qualitat. Hi ha fàbriques, tallers i siderúrgies semblant a les d’occident. Com que el tren no s’atura a cada cantonada la pobresa no te cap oportunitat de aconseguir menjar o diner a les vores de les vies. Es a les carreteres que s’aglomera la gent que no te recursos o només busca la oportunitat del dia (que són la majoria)
Aquesta zona de la India es tan plana que sembla que l’hagin planxat. La mirada sempre es pot perdre en l’infinit de la planura.
D’Amritsar a Delhi hi ha mes 400 km. ininterromputs de conreus : arròs, blat, blat de moro, civada... el Punjab (terra dels 5 rius) és l’estat més pròsper de la India junt amb el de Kerala (al Sud-oest). No hi ha un sol lloc de terra sense treballar.
En poc mes de 5 hores som a l’estació de New Delhi. En cotxe hauríem trigat 12 0 15 hores. Es molt millor viatjar en tren quan es pot. L’horari s’ha respectat en tot moment.
El trajecte a l’hotel ens ensenya una ciutat moderna amb gratacels, parcs interminables, botigues d’alt standing... El tràfic és molt intens i la forma de circular és totalment india. L’hotel és de 4 estrelles però a occident podria ser de 5. Quin luxe, el canvi és immens!
En el grup hi ha una calma tensa. Desprès de 5 dies ens tornem a reunir tots (menys el Gabri i la Renata que van marxar a Zurich ahir).
No cal anar a la India 23 dies amb 24 persones per que els ser humans ens trobem amb el que som, el que hem fet amb la nostra vida i el que projectem en ella.
Algunes persones del grup estan patint de valent. Veig com afloren les pitjors qualitats humanes (vanitat, orgulls, crítica, despreci, incomunicació, culpabilització...) Com que tots tenim un objectiu comú a aquestes alçades del viatge (arribar a casa sans i estalvis) tot s’està portant d’una forma subterrània i civilitzada, evitant tot el que pogués significar una confrontació.
El pitjor dels papers el tenen el Hargobind i la Kaur. Intenten mantenir la comunicació amb la fracció disgregada mantinguent les formes i amb tota la compassió que tenen disponible. Per ells, que han vingut tantes vegades a la India, aquest viatge en aquest aspecte grupal també haurà estat una bona prova.
Amb els dies és visible que algunes persones del grup han anat incrementant la seva llum i calidesa personal, altres fan tot l’esforç possible per mantenir-se en sintonia amb el grup i altres intenten mantenir-se íntegres, que no és poc!

Em sento molt feliç avui. El Pol es despedeix de la India amb vòmits i mal de panxa, alguna cosa li devia anar malament ahir. Pobre, en 23 dies de viatge només hem estat 3 en hotels de luxe i menjar semblant a l’occidental i de qualitat, i a tots ha arribat amb la panxa desllorigada. Quines paradoxes te la vida! Ell que tanta resistència ha tingut amb el menjar Indi, no ha pogut fruir dels oasis d’estil occidental. De totes formes és increïble el bon humor amb el que s’ha pres el viatge, inclusiu en els moments més difícils per ell, ha trobat la forma de passar aportant el seu apunt divertit. Ha tingut relació amb gairebé tot el grup, i la gent que ha estat bé, dins d’ells mateixos, han sabut captar la seva qualitat, no s’han rebotat i li han seguit el joc fins establir una comunicació amb ell, que es de l’únic que es tracta. Es per això, que sento un profund agraïment per aquestes persones, que són la majoria en el grup.
El Pol, en aquest moment de la seva vida, no te ni afinitat per la India, ni per res espiritual. Ha vingut aquí perquè l’ha convençut la Núria, seguint les seves arts de mare, de que alguna cosa positiva en trauria d’aquí, perquè volia veure l’Himalaia i perquè va entendre la il·lusió que ens feia que estigués al casament. Tot i així, no ha estat mai una nota discordant la viatge. Molt a l’inrevés, ha fet funció de contrapunt espurnejant dins el grup. Una vegada més comprovo que en les relacions el fons no són les idees ni les filosofies de les persones, sinó aquella qualitat que permet la comunicació entre els cors de les persones, la integració de les diferents energies i el desig de servir als altres.
La Berta ha seguit el viatge com un adult mes. Sempre l’hem vist harmonitzada amb la gent del grup els dies que no ha dormit amb nosaltres s’ho ha muntat sense demanar-nos pràcticament ajuda. Només a les hores dels àpats la teníem amb nosaltres.
La gent queda parada de les coses que diu i dels consells que dona per que segueixin les seves vides. Ha passat per la India com una daina. No ha tingut ni una sola diarrea en tots el dies. Sembla increïble si tenim en compte la dubtosa procedència d’algunes coses que ens hem ficat a dintre.
La Núria està radiant. Brilla com el sol. Ha ajudat d’una forma sabia als nens a adaptar-se cada vegada que es bloquejaven. A mi m’ha tret les castanyes del foc mes d’una vegada. Ha tingut en tot moment , la paraula i l’energia per alleugerir les situacions. En instants ha fet que algo que anava agafant un caire difícil es tornés fàcil. Ha gestionat el botiquí de la Isabel i el seu repertori de productes naturals com si fos una farmàcia de guàrdia. Tots els elements del grup d’una forma u o altra ha llepat de la caixeta de guaridora que portava. Quina sort tenir-la al costat!

 

10.09.05

Fem una visita per New Delhi a un temple hindú en un Rickshaw de motor. La temperatura és agradable i gaudim d’aquestes avingudes amples amb poc trànsit. Acaba de ploure. Gaudim del hotel fins que anem a l’aeroport a les 11 PM.
El mateix aeroport sembla una altre del que vam veure el primer dia.
El viatge en avió fins a Barcelona (9 hores fins a París, 4 d’espera i 1.30 fins Barcelona) se’m passa en un instant.

 

11.09.05

El comiat del grup a la cinta de maletes és intens. Tothom està cansat però lluminós. Alguns companys que estaven a la facció escindida marxen sense dir res a ningú. Jo els intercepto, els abraço i els desitjo el millor. Em demanen que els despedexi de tothom. Quedo molt tocat, molt tocat...
El Benet, la Marisol, el Ricard i la Rosa ens venen a buscar. Ens fa molta alegria. Barcelona està tèbia i l’atmosfera és neta.
Dinem, riem i repartim regals. Es aquella sensació tan propera i íntima que coneixem però amb tot plegat no hi toquem gaire.

 

12.09.05

Els nens comencen l’escola i això ens obliga a iniciar els protocols quotidians. Ens hem despertat varies vagades aquesta nit sense saber a on érem.